HOMENATGES | HOMENAJES 9 Índice Histórico Español, núm. 135 (2022), ISSN: 0537-3522, e-ISSN: 2339-6989, (p.9-16) ©Antoni Segura i Mas, 2022-CC-BY-ND REVISTA DE HISTORIA DE ESPAÑA | SPANISH HISTORY MAGAZINE DOI: 10.1344/IHE2022.135.1 Rafael Aracil i Martí, amic, historiador i mestre Antoni Segura i Mas Historiador. Universitat de Barcelona segura@ub.edu El passat 11 d’abril de 2022 ens deixava el professor, company, mestre i, sobretot amic, Rafael Aracil i Martí, en Rafa. Havia nascut el 1941 a Alcoi en el si d’una família d’indus- trials del tèxtil que ja fgurava en la nòmina d’empresaris alcoians del segle XIX. La ciutat d’Alcoi havia estat el bressol de la industrialització al País Valencià i aquella industrialit- zació primerenca la feia comparable a Catalunya, tal com va manifestar-ho el catedràtic d’Història Universal Moderna i Contemporània a la Universitat de València Emili Gi- ralt i Raventós quan la visità als anys seixanta en veure la proliferació de fàbriques i la desimboltura reivindicativa dels seus obrers i obreres. En tot cas, a principis de la dècada dels quaranta, després d’una guerra civil que marcà una ferotge divisió entre vencedors i vençuts, a la ciutat s’havia restablert la radical divisió entre els propietaris dels mitjans de producció —terres i fàbriques— i les mal anomenades classes subalternes, és a dir, el proletariat. I, malgrat els seus orígens en una família benestant vinguda a menys, el jove Aracil no va tenir dubtes sobre quina era la seva elecció i molt aviat va marxar a Madrid per cursar els comuns de Filosofa i Lletres alhora que militava en un grup de l’extrema esquerra i havia de fer repòs en un sanatori antituberculós. Posteriorment, es va traslla- dar a València on el 1970 acabava la llicenciatura i esdevenia un dels alumnes predilectes del professor Emili Giralt. Poc després aquest marxava a Barcelona per fer-se càrrec de la càtedra d’Història Contemporània i li proposava que l’acompanyés per ocupar una plaça d’adjunt que quedava disponible: «Aracil, el vull al meu costat, així que ja pot fer les maletes». I així ho va fer juntament amb la seva companya de tota la vida, la Mila García Bonafé. Seria un viatge sense retorn. Tanmateix, mai va oblidar la ciutat que el va veure néixer i on va despertar a la vida, com molts xiquets de la seva generació, probablement