Pierre Vilar va encapçalar el seu article «Le temps du Quichotte», publicat en ocasió del 350è aniversari de l’edició de la primera part de la novel·la, amb la frase: «Els centenaris tenen l’avantatge de recordar-nos que les obres mestres tenen una data». Podria haver afegit que els treballs dels historiadors, com les obres de creació, disposen d’una major o menor fortuna en funció de la conjun- tura en què neixen –i que, per tant, la història de la cultura ha de tenir en comp- te també la difusió real de les idees: edicions, exemplars venuts, citacions, etc.–. Ho va dir, de fet, i en aquesta casa: el 1984, en ocasió del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, en què se’l va convidar a redactar la ponència sobre món urbà (Actes del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. I, p. 428). Tradueixo del francès: Quarta qüestió: no tinc ganes d’anomenar-la «la Barcelona de Cervantes». Les ig- noràncies, la curiositat, les simpaties de Cervantes envers el fet català, i envers Bar- celona en particular, no em sembla que hagin estat aprofundides com caldria. Vaig esbossar, per a un col·loqui a Berlín, ja fa temps (però ben bé deu anys després de «El temps del Quixot») un projecte de recerques en aquest sentit: el joc entre el ve- ritable i l’imaginari, entre el novel·lesc i el «fet divers d’actualitat», és prodigiosament interessant; em vaig divertir comparant l’evocació d’un avalot barceloní a «Las dos doncellas» amb un text, posterior, de la crònica municipal; es diria que la relació ofi- cial copia la novel·la! I, si es pot pensar que les bandositats, el bandolerisme, les guerres privades entre pagesos i artesans, pertanyen a la secció «món rural», l’a- valot entre el poble menut barceloní i els soldats de la flota és ben bé un «fet urbà», i que mereix atenció. Vilar, que aleshores s’acostava perillosament a la vuitantena, aprofitava un marc excepcional –el del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya– per vindi- car l’aneguet lleig davant el fill triomfant. Comparem breument la difusió dels dos treballs esmentats per Pierre Vilar en aquella ocasió. «El temps del Quixot», publicat a la revista Europe l’any 1956, va ser traduït al castellà per Emili Giralt i editat en l’aplec d’articles Crecimiento y desarrollo (1964). Com és ben sabut, aquesta obra ha estat objecte de diverses Taula Rodona: El tiempo del Quijote de Pierre Vilar L’altre Quixot de Pierre Vilar Agustí Alcoberro Pedralbes, 25 (2005), 145-149