Els geògrafs estem acostumats al desconeixement que té la societat, de forma força generalitzada, de la nostra dis- ciplina. La geografia comparteix amb la resta de branques de les ciències socials unes problemàtiques determinades i, al mateix temps, té les seves pròpies misèries, com també els seus propis encants. En les pàgines següents provaré de fer una aproximació als principals trets que han definit la disci- plina geogràfica i els reptes que afronta actualment. Podem situar els orígens de la disciplina geogràfica molt als principis de la història, com tantes coses. Els grecs Heròdot i Estrabó a l’època antiga, els àrabs al-Idrisi i Ibn Khaldun a l’edat mitjana o el flamenc Mercator, ja a principis de l’època moderna, són alguns dels científics que han estat fonamen- tals en l’avenç del coneixement del planeta des d’un punt de vista geogràfic. Les seves principals aportacions són des- cripcions meticuloses de viatges orientades a donar una explicació exhaustiva de la superfície del planeta i de les relacions entre els humans i la natura. La caracterització de les societats, cada cop més complexes, i el seu encaix amb el medi físic es combinava amb avenços tècnics adreçats a la medició i la delimitació de la superfície de la Terra i de les seves formes. De tots ells, la cartografia n’és la principal eina pròpiament geogràfica. És a principis del s. XIX que la geografia comença a tenir força com a disciplina institucionalitzada, quan els estats europeus es troben en el màxim apogeu de colonització d’altres terri- toris. En aquell context de creixement econòmic i industrial, els interessos comercials i militars eren sovint el motiu pel qual es finançaven les expedicions geogràfiques. L’alemany Alexander van Humboldt és el científic-viatger més paradig- màtic de tots els temps. Ell, juntament amb el també alemany Carl Ritter, són considerats els pares de la geografia moderna per l’abast complet i avançat de la seva obra. A partir d’aquests fonaments i passant molt de pressa pels dife- rents paradigmes de pensament geogràfic, podem distingir tres grans períodes evolutius fins ara en la disciplina geogràfica. En primer lloc, i arran d’aquest afany explorador, es desenvo- lupà una aproximació geogràfica, dedicada especialment a la descripció de llocs i que es va estendre fins al període previ a la Primera Guerra Mundial. Es tracta de la geografia regional, els trets fonamentals de la qual són la definició de particula- ritats i la relació dels diferents elements que conformen un territori i la seva pròpia combinació en un indret determinat. Va tenir com a màxims exponents autors com Élisée Reclus i Paul Vidal de la Blache per la part francesa i, una mica més endavant, Carl Sauer als EUA, amb un component més cultu- ralista, i Pau Vila a Catalunya, autor de la divisió de Catalunya en comarques. Tots ells estudien les relacions entre els grups humans i el medi natural, però els uns amb una orientació més ideogràfica (que posa l’atenció en els aspectes especí- fics) i els altres amb una visió més nomotètica (que treu con- clusions de l’estudi dels fenòmens més repetits). Eren els inicis de les disciplines socials modernes i hi havia una inquietud manifesta per les qüestions ontològiques i epistemològiques. A més a més, les diverses propostes que apareixen per delimitar el camp de la geografia no són coincidents ni compartides i aquest tret es perllonga fins al moment actual. Així, una de les vessants de la geografia regionalista evolucionarà cap al determinisme geogràfic, del qual el també alemany Friedrich Ratzel n’és el principal exponent. Ratzel desenvolupa la seva idea d’espai vital entès com la superfície necessària per garantir la supervivència d’un Estat enfront d’altres a través de la seva pròpia lluita o la competència. Les teories de Ratzel van ser aprofitades pel Tercer Reich per justificar la política expansionista del nacionalsocialisme. Per aquest motiu, i durant molts anys, els treballs de Ratzel, un dels pioners a emprar el concepte de geopolítica, van ser totalment censurats i marginats dins la mateixa disciplina. Amb el creixement econòmic i urbà posterior a la Segona Guerra Mundial, bona part de la comunitat geogràfica quedà seduïda per l’anomenat enfocament teorètico-quantitatiu que, bàsicament, aplicava tècniques i mètodes estadístics i quantificadors, en gran mesura influenciats pel domini creixent de les ciències econòmiques. Es tracta d’un període científic definit pel neopositivisme filosòfic, en el qual es reivindiquen mètodes científics que siguin vàlids per a totes les ciències. La producció industrial en sèrie, l’explosió demogràfica i l’expansió urbana de mitjan segle XX són, 26 Autora: Marta Pallarès Blanch Llicenciada en geografia EL LLOC DE LA GEOGRAFIA