1 Bogdanovic, I., 2012, “Un pont sobre el temps: identitats antigues i identitats modernes dels Balcans centrals”, in: J.Argenter (ed.), Llengües, cultures, identitats a la mediterrània, Barcelona: Càtedra Unesco de Llengües i Educació de l’Institut d’Estudis Catalans, pp. 111- 116 Un pont sobre el temps: identitats antigues i identitats modernes dels Balcans centrals Igor Bogdanović Universitat Autònoma de Barcelona Grup de recerca consolidat AGREST Un dels tres objectius principals de la constitució europea que fou signada a Roma, ara fa exactament 5 anys (29 d’octubre del 2004), és “potenciar el sentiment de pertinença europea dels ciutadans i ciutadanes dels estats membres“. Les institucions de la Unió Europea ja fa temps que funcionen. L’aparell burocràtic comú s’ha instal·lat als estats membres al costat de les burocràcies pròpies. El tractat de la unificació de l’espai universitari s’implementa, la moneda única competeix en el mercat internacional de divises i la majoria de persones ha deixat de comptar les seves despeses en lires, pessetes, francs, marcs, zlots etc., però no ha substituït la seva identitat per l’europea. Podem parafrasejar la famosa frase de Massimo d’Azeglio referent a la unificació política d’Itàlia: “Hem fet Europa, ara hem de fer els europeus”. La pretensió de crear una cohesió social que ha d’avalar la unitat política en una vasta regió geogràfica com és Europa, no pot prosperar sense l’arrelament d’un sentiment de comunitat dels seus habitants, sense la creació d’una identitat integradora. Aquest projecte, per altra banda, no pot prosperar sense l’abandonament dels antics principis i interessos geopolítics que tradicionalment dirigeixen les relacions hermètiques entre els diferents Estats nacionals. Mostres clares que la feina de “fer els europeus“ encara està per fer, són, per exemple, la molt baixa participació de la ciutadania en les eleccions al parlament europeu, la dificultat amb què es troba la ratificació de la Constitució europea en alguns dels Estats membres, i el creixent euroescepticisme, entre d’altres. En el projecte d’invenció dels europeus, els i les que creen les polítiques comunes inevitablement han de tractar problemes derivats de la diversitat nacional, cultural i lingüística, i enfrontar-se als particularismes nacionals, disposats a preservar el passat constitutiu de la seva pròpia identitat. El problema de la creació d’una nova identitat Europea és que la imaginació de la identitat col·lectiva habitualment està constituïda per la memòria (Anderson 1991) i no per l’anticipació d’un futur hipotètic. En l’Europa dels segles XIX i XX es va desenvolupar l’arqueologia com a ciència que tenia el rol de proveir de passat als nacionalismes. La disciplina centrà la seva atenció en els particularismes de les cultures del passat, en els trets que distingeixen culturalment (i segons la lectura habitual en l’arqueologia tradicional, ètnicament) els diferents territoris i en el seguiment del “desenvolupament“ d’aquestes identitats. Buscant un sentit per a l’arqueologia en les noves condicions, alguns arqueòlegs europeus, com per exemple Kristian Kristiansen, s’apunten al euroentusiasme i es mobilitzen per una identitat europea de l’arqueologia. Per descomptat, aquesta nova arqueologia tindria el rol de sempre: “… assegurar que la història i l’arqueologia tinguin un rol constructiu i crític en la formació de la nova identitat europea, fonamentada tant per