Quan es parla de música a Catalu- nya sempre hem de pensar que no hi ha una cultura de base en aquest camp. Si ens comparem amb altres països europeus, en els quals des de l’escola hi ha un ensenyament on s’inclou de manera natural tant la música com altres aspectes artístics, tenim un problema seriós, ja que la gran massa de catalans no s’interessa gaire per la música, que és el tema que ens ocupa ara. Si a això s’hi suma que d’uns anys ençà en la nostra ciutat s’ha descuidat molt l’oci nocturn, ens trobem que, es faci el que es faci, és molt difícil tenir gent als concerts, deixant de banda evidentment les Festes del Tura. Fa uns quants anys (i això ho sabem molt bé els que venim de fora d’aquestes contra- des), hi havia una bona oferta nocturna, la qual cosa feia que hi vingués molta gent de tot arreu i que hi hagués un molt bon ambient. Això, alhora, animava els promotors de concerts i sales a progra- mar constantment uns bons cartells. Aquí a Olot sempre hi ha hagut tradi- ció de fer concerts tant des de l’àmbit privat com des del públic; és des de fa un temps que es nota un cert desencant en el sector (deixant de banda la crisi econòmica que ens afecta actualment). Per tant, i reprenent el fil de la poca cultura i curiositat que té la gent per deixar-se sorprendre amb noves propos- tes, aquesta circumstància fa que només triomfin propostes ja consagrades i que es poden sentir en els canals més comer- cials de les ràdios i les televisions. Per alguna cosa tant els Manel com Els Amics de les Arts van omplir la plaça de Braus i, en canvi, propostes molt interessants i conegudes en circuits més reduïts que s’han programat a la sala El Torín no han tingut la mateixa resposta (La Iaia, Anna Roig, Very Pomelo, etc.). De tota manera, crec que, tot i que l’oferta es podria millorar quantitativa- ment, qualitativament és satisfactòria, si bé encara s’hauria de potenciar molt més, tant des de la iniciativa privada com des de la pública. Ara que tenim una sala com El Torín, és hora de tirar endavant propostes musicals de tota mena i per a tots els públics, malgrat que aquesta sala –no sé per què– no acaba d’agradar a gaire gent (potser per segons quins concerts, encara que és una sala molt maca, és una mica freda i no t’hi acabes de trobar del tot a gust). També des del sector públic s’ha de donar molt de suport a gent que desin- teressadament programa sèries de concerts, com ara La Roda Musical, el Cornamusam i el festival ElMini, que fan que es dinamitzi la ciutat i vingui gent de tot arreu com passava anys enrere. I, sobretot, cal cuidar molt el model musical de les Festes del Tura (per alguna cosa aquest any ha rebut un premi molt prestigiós), reconeixent la feina i la programació musical d’aquests últims anys, que ha atret molts grups que són caps de cartell en els festivals més famosos de tot el país. Hem de mantenir la gratuïtat d’aquest model i la seva ubicació al centre de la ciutat, sense desplaçar-lo a llocs d’extraradi com fan a altres ciutats, que el conver- teixen així en un model de barraques gairebé marginals i amb una infraestruc- tura pèssima. I, pel que fa a la part privada, sense sortir de la legalitat, evidentment, potser caldria no posar tants impediments a la gent que vol engegar projectes, com ara obrir locals a la ciutat (l’Administració s’hauria de cuidar de buscar-ne de buits i intentar gestionar que s’hi puguin fer activitats) per així augmentar aquesta oferta de qualitat d’oci nocturn que, com deia, fa molta falta. Així s’evita que la gent marxi cap a altres localitats on hi ha més oferta i de passada es dinamitza la ciutat, cosa molt necessària. I per acabar, deixeu-me dir que, ara que les noves xarxes socials ens doten d’infinites possibilitats en aquest camp, s’ha de cuidar molt la publicitat de tots els actes que es fan, ja que moltes vegades la gent s’assabenta dels concerts quan ja han passat. ÀNGEL PRAT elcartipàs ciutat, patrimoni, memòria Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa 1 OPINIÓ / L’OFERTA MUSICAL A OLOT La delegació olotina de la Cruz Roja Española es va constituir el 10 de febrer de 1913, sota la presidència de l’hisen- dat Josep M. de Garganta Vila-manyà, amb la voluntat d’auxiliar malalts, neces- sitats i accidentats en temps de pau. Inicialment, l’entitat es va establir en una torre ubicada al passeig de Barcelona, però el 1917 l’Hospital de Sant Jaume li va cedir un local als baixos de l’edifici perquè hi funcionés un dispensari. L’any 2000, l’entitat es va traslladar a un nou local, al carrer d’Hondures. Dividida entre l’Assemblea, amb funcions administratives, i l’Ambulàn- cia, que prestava els serveis, la delega- ció era formada per una brigada sanità- ria organitzada en esquadres i camilles i enquadrada en una rígida jerarquia militar. La desmilitarització de l’asso- ciació va tenir lloc l’any 1987. Per mantenir la prestació de serveis, la delegació comptava amb els ingres- sos dels socis, les donacions altruistes i els festivals benèfics. A més, a partir de 1926, es va poder beneficiar de la jornada de la Festa de la Bandereta. La consolidació de la delegació va perme- tre dotar els infermers amb un cotxe llitera (1914) i una ambulància (1930). ANIVERSARI / CENTENARI DE LA CREU ROJA D’OLOT núm. 66 / Olot, març 2013 ACGAX. FONS MANUEL MALAGRIDA FONTANET