. . .................................................................................................................... . ................................................................................................................... ◆ DIÀLEG ◆ 21 AVUI dijous 25 de novembre del 2004 GUILLEM CIFRÉ Sobre la complexitat sociolingüística de la Catalunya actual Subsidiarietat lingüística i funcions exclusives per al català L Albert Bastardas i Boada a complexitat sociolin- güística de la Catalu- nya actual posa, de fet, damunt de la taula problemes de caràcter mundial que cal saber resoldre amb intel·ligència i justícia. Per exemple, quins comportaments haurien èticament de sostenir els in- dividus que es desplacen de la seva àrea lingüística a una altra, ja sigui a l’interior d’un mateix Estat o a l’exte- rior? Seria just de demanar-los si més no la seva bilingüització efectiva en la llengua de la comunitat receptora? I als seus descendents? Un altre aspec- te: donada la creixent interdepen- dència i intercomunicació entre els distints grups lingüístics humans, fins on han de renunciar aquests a tenir funcions lingüístiques en el seus codis propis a favor dels més gene- rals? Com s’hauria d’organitzar una distribució no-jeràrquica i adequada de funcions entre els codis propis (lo- cals) i els d’intercomunicació general (globals) que no afavorís els processos de substitució lingüística? I encara més: quina organització lingüística legítima haurien de tenir aquells grups lingüístics minoritzats i subor- dinats políticament en el pla de l’Estat que, a més, han rebut enormes con- tingents demolingüístics adscrits a la mateixa única llengua que és oficial en el pla estatal, i quan aquesta és a més una llengua d’abast superior amb potents xarxes internacionals de pro- ducció mediàtica i escrita i, doncs, amb gran poder econòmic? Com veiem, aquesta problemàtica és absolutament glocal, és a dir, local i global alhora i d’abast mundial, i no pas ja únicament un pro- blema de determinats grups minoritaris. Crec que és el moment de cercar principis ben generals i internacionals per a la re- solució de les situacions lingüísticament conflicti- ves. Veig, per exemple, que de l’examen de les possibles solucions de convivència de la diversi- tat, en podria sortir una mena de principi de subsi- diarietat lingüística –com el que ja s’aplica a Europa en l’àmbit de l’adminis- tració– que vindria a dir que tot allò que puguin fer les llengües locals no ho han de fer les llengües més globals. És a dir, els codis locals han de tenir el màxim possible de funci- ons, deixant només les estrictament necessàries als codis més globals. I no pas, doncs, a l’inrevés com el fet de l’extensió de la competència en les llengües interna- cionals pot dur-nos a creure. Si tot ho poden fer les llengües més globals –per tal com cada dia seran més co- negudes– per a què haurien de servir els idiomes locals? Crec, doncs, que la clau és la distribució de funcions, de caràcter no pas jeràrquic ni asimètric i afavorint per defecte sempre els codis locals. D’aquesta manera es podria fer possible un resultat que pot semblar incompatible a primer cop d’ull, és a dir, la preservació de la diversitat lin- güística i alhora el coneixement de grans llengües d’intercomunicació per part de la majoria de la població mundial. Cal tenir en compte que perquè puguin sobreviure les llengües locals en la globalització general cap a la qual anem avançant és fonamental que aquestes puguin disposar d’im- portants funcions exclusives, és a dir, de comunicacions públiques –a part de les privades– que no siguin efec- tuades habitualment per cap més llengua. Així, la llengua serà sempre útil i instrumental, i tindrà sentit la seva continuïtat intergeneracional i/o el seu aprenentatge per les persones que no la tinguin com a llengua pri- mera. Si passem això a Catalunya, l’exemple és clar: si tot ho pot fer també el castellà per a què ha de servir el català? És en un marc de clara protecció i promoció del català com a llengua de comunicació habitual i general a Catalunya –en les organitzacions i entre les persones, tinguem l’o- rigen que tinguem, vin- guem d’on vinguem– que es podran dissenyar amb serenitat i consens políti- ques d’acolliment de les altres llengües que avui tenen presència en el nostre país, i polítiques educatives que dotin la població del màxim de recursos lingüístics a ni- vell personal, òptims per a un món global i pluri- lingüe. En la poliglotitza- ció ordenada i eficaç dels individus i en l’acurada distribució de funcions veig les idees-força de l’or- ganització lingüística de la Catalunya futura. Ara que els partits polítics ca- talans estan treballant en la reforma dels textos estatutaris cal no passar per damunt del problema sinó en- frontar-s’hi amb rigor i fraternitat i arribar a un consens general òptim sobre l’organització lingüística del país. ■ Albert Bastardas i Boada. Catedràtic de lingüística general i director del CUSC (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació) de la Universitat de Barcelona Seleccions nacionals Oriol Izquierdo D’ aquí a pocs dies tots pas- sarem per Fresno amb l’ai al cor. Diu que una colla de federacions d’esports de patins han de decidir si la Federació Catalana ha fet prou mèrits per seure al costat de les altres i, en conseqüèn- cia, participar com les altres en les competicions internacionals oficials en què les altres participen. Contra el que sol ser habitual, els responsables catalans de la cosa, tant els esportius com els polítics, han treballat durant mesos amb prou finezza, especialment mirant de donar un tractament espor- tiu i no polític a l’afer quan l’afer ha esdevingut públic. Ha estat una jugada hàbil, i conseqüent amb la naturalesa de la federació internacional en qües- tió. Hàbil, dic, perquè ha deixat la in- evitable politització de l’afer en altres mans, com ho ha pogut apreciar qui hagi estat al cas de la histèria que la situació ha provocat en medis polítics, esportius i mediàtics espanyols, sobre- tot arran de la passejada triomfal de la nostra selecció pel Mundial B celebrat a Macau. Durant aquests mesos també a casa nostra hi ha hagut qui semblava po- sar-se nerviós cada vegada que el pos- sible reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes, si més no i en concret el de les d’esports de patins, ocupava espai d’actualitat. Massa discussions simbòliques, hem sentit a dir sovint, i tanta feina per fer. Potser a aquestes veus no els falta raó, però tinc la impressió que bona part de la feina que hi ha per fer té relació precisament amb aquest afer esportiu o simbòlic. M’explico. La premsa espa- nyola ha acostumat a presentar la dis- cussió fent la següent doble reducció a l’absurd: és inimaginable que la selec- ció nacional pugui haver de competir amb una selecció autonòmica; és un despropòsit defensar que les seleccions autonòmiques puguin tenir projecció internacional, perquè quin torneig n’encabiria disset? Vet aquí la qüestió. Perquè nosaltres no parlem de la pre- sència de les seleccions autonòmiques. Nosaltres defensem la voluntat que les nostres seleccions nacionals siguin re- conegudes. Espanya té la seva selecció nacional, que és aquella amb què molts espa- nyols s’identifiquen en la mesura que les competicions esportives motiven identificació i generen identitat. Igualment, molts catalans no senten cap emoció especialment positiva da- vant una competició en què participa una selecció nacional espanyola, i en canvi vibren cada vegada que hi ha un partit mal que sigui amistós d’una se- lecció nacional catalana. Si els espa- nyols fossin una mica menys essencia- listes i un tros més pràctics, haurien entès que els podria resultar molt més productiu acceptar la nostra ceba: imagineu-vos a la portada d’un diari de Madrid la final del Mundial A d’hoquei patins entre Espanya i Catalunya: l’hoquei és espanyol, una de les dues seleccions espanyoles portarà el trofeu a casa. I ells i nosaltres i tots contents.I doncs? Doncs aquest és el problema que es diu Espanya. Una qüestió d’en- trada esportiva i inevitablement sim- bòlica com la que ens ocupa explica amb una claredat i una simplicitat re- marcables on és el punt en què ens trobem. El punt, diguem-ho tot, en què el ja cèlebre talante del president Ro- dríguez Zapatero haurà de trobar la quadratura del cercle. Si se’n surt, Es- panya serà una mica més sòlida i es- table sense que hàgim hagut de re- nunciar gens al que som, sense que ens hàgim de deixar de sentir ni una mica com ens sentim. Si no se’n surt, Espa- nya serà encara més indiscutiblement el problema. Ells, abandonat el talante, deuran tornar a voler-lo resoldre xa- fant la puça; nosaltres, potser haurem de fer el salt d’una vegada i allibe- rar-nos. ■ Oriol Izquierdo. Editor i professor de la Universitat Ramon Llull