206 Germán Pérez Botí ARQUEÒLEG I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA DEL COL·LEGI CARMELITES Els últims habitants del Castellar d’Alcoi D urant els anys 1967, 1968 i 1969, Juan Faus Cardona i els seus fills, Jesús i Juan Faus Barberá al costat d’altres col- laboradors, van excavar part del Castellar d’Alcoi davant el perill que corria aquest jaciment arque- ològic per la seva proximitat amb una pedrera d’extracció d’àrids (Faus et alii, 1987: 68; Segura, 2001: 109). Durant els tres anys es van dur tasques de “reconeixement, neteja, i l’excavació de la Corona i de la muralla sud”. Els resultats parcials d’aquests treballs arqueolò- gics van ser objecte d’una investiga- ció posterior que J. Faus va publicar en diferents articles en la premsa lo- cal, en concret al diari Ciudad. Així mateix va lliurar al Museu Arqueo- lògic d’Alcoi les seves notes i el seu diari de camp, a les quals es realit- zaven una sèrie d’anotacions sobre el descobriment de restes humanes durant el procés d’excavació. En concret, va arribar a assenyalar, li- teralment, 15 esquelets. En analitzar els diferents dibui- xos del diari, ens adonem que la majoria presenten la següent ori- entació: estan dipositats en posició decúbit lateral dret, amb els braços creuats sobre la pelvis. A més pre- senten la disposició sud-est/nord- est, i el rostre girat cap a l’est. Per tant, sens dubte, estem davant en- terraments orientats d’acord amb el ritual islàmic. Al llarg dels anys, l’existència d’aquestes restes humanes s’ha in- terpretat com sepultures relacio- nades amb la destrucció del poblat per part de les incursions del Cid a la fi del segle XI. Ja que trobem, segons el diari, indicis de mort vi- olenta, com un nivell de cendres i la dispersió de puntes de fletxa. A més, aquestes restes se situen a l’in- terior de les cases que s’adossen a la muralla inferior. Com a conseqüèn- cia d’aquests fets, i sobre la base del registre ceràmic (Pérez Botí, 2011), el poblat quedarà desocupat fins a finals del segle XII, que es reocu- parà només l’àrea del cim fins a la primera meitat del segle XIII. Si examinem detingudament el diari i apliquem la mateixa meto- dologia arqueològica, és molt poc probable que les restes humanes trobades pertanyen a aquest perío- de històric (finals del segle XI). La majoria de les sepultures es troben a l’interior de les unitats habita- cionals o cases segons J. Faus. En aquests moments desconeixem en- terraments islàmics a l’interior de les cases. A això, cal sumar que la majoria dels cementiris islàmics d’aquest període es localitzen fora del poblat. D’època almohade, s’han trobat cementiris propers a les cases, però mai sobre o dins d’elles. Per tant, estem davant d’una maqbara o cementiri possi- blement tardoalmohade. Els enter- raments es troben superposats a les cases possiblement pertanyents als segles X i XI. És a dir, els últims ha- bitants de l’alqueria almohade, que viuen a la part més alta o la corona, s’enterren en un lloc on en segles anteriors se situaven les cases que a la fi del segle XI havien estat aban- donades com a conseqüència de les correries del Cid. Segons l’historia- dor alcoià J. Torró, entorn de l’any 1255 el Castellar i diverses alqueri- es del terme d’Alcoi quedaran des- poblades com a conseqüència de la primera revolta d’al-Azraq. Ja que, com diu aquest autor, és probable que els habitants del Castellar al costat d’altres alqueries pròximes (Torch, Cota, Uxola, Teulada i Be- nehadal) foren afectats per l’expul- sió de la majoria dels musulmans que va iniciar el rei Jaume I des- prés la seua possible participació Vista panoràmica de El Castellar. Trobem, segons el diari, indicis de mort violenta