17 T emps de collita Antonio Delfini és un narrador italià poc conegut que va morir al comença- ment dels anys seixanta. El seu llibre més important és el recull de contes Il ricordo della basca al qual l’autor va afegir una llarga introducció pro- gramàtica que, amb el seu vigor, adquireix la força d’un relat més, pos- siblement el millor de tot el volum. Valgui l’exemple italià per endinsar-se en el darrer volum de Jordi Sarsanedas. L’íncipit de «Jam Session», el primer text del recull, ens avisa que «això no és un conte». Després, l’autor ens explica la seva trobada amb Artie Shaw, amb la intenció d’escriure a quatre mans un guió cinematogràfic. Qui sap si aquesta revelació tardana no ha estat estimulada per un article d’Emili Teixidor que, al final de 2004, des de les planes de l’Avui, recordava que Sarsanedas «tre- ballava amb l’Artie Shaw (...) en un guió cinematogràfic que mai no va arribar a rodar-se». I vaticinava: «potser algun dia Jordi Sarsanedas explicarà la troba- da i afegirà un mite mític als seus mites». Tanmateix, no és l’anècdota el que importa, sinó el títol d’aquest relat, que remet a la voluntat de mantenir la cohe- sió entre les parts del llibre com si es tractés d’una performance jazzística. La pregunta que domina aquest relat intro- ductori, «May I join in?», amb referència al llistat dels grans autors de la literatura (de Calders a Kafka, d’Espriu a Maupassant) pot recordar, a un lector atent de la producció sarsanediana, una de les novel·les més incompreses del panorama català, El martell, de 1956, perquè el protagonista narrador decla- rava lectures diverses, amb una nòmina que oscil·lava entre Tolstoi i Balzac. Mig segle després, el mateix autor ja no mira a la literatura amb els ulls del nouvingut, sinó que demana, amb cortesia i timide- sa, un lloc que ocupar. Ara bé, és cert que ningú negaria al flamant premi Ciutat de Barcelona 2005 la plaça que es mereix; però, a l’hora de dedicar-li una anàlisi més aprofundida, el cor de les veus que abans teixien elogis es torna de sobte exigu, amb un nombre de baixes fran- cament sospitós. Entrem, llavors, dintre aquestes variacions cromàtiques per esbrinar els colors primaris de la pale- ta del pintor. Al costat de la introduc- ció, caldrà col·locar el conte següent, «Correctament vestit de frac». Ens hi empeny la imatge del piano, tot i que la força de la narració rau en la presència de l’escriptor-titellaire que mou i anomena els seus personatges. D’aquí s’obre la porta a la reflexió sobre els mecanismes narratius i el mateix llenguatge. De fet, a vegades la paraula, l’expressió o el nom que dóna lloc a una narració és tractat com si fos una presència tangible, i té la mateixa funció d’un correlat objectiu. En aquest sector, hi inclourem narracions com «Setting shot, un colobrot» o «Viola». En altres casos, el llenguatge només remet a si mateix, i ens trobem davant de les boutades del conte que dóna títol al llibre, o d’«Euro-peus i euro- mans», o del díptic format per «Sota el somriure» i «Joia, per què?» —que abandera una perspectiva explícita- ment religiosa. I no m’estic de remar- car que, si el poeta Sarsanedas té en la religió un dels puntals de la seva producció, el narrador, en canvi, la fa servir amb parsimònia i obté els seus millors resultats en l’absència o en la interiorització de l’element diví. De fet, la majoria de les vegades és en la rela- ció dinàmica realia/mirabilia que la dimensió ontològica d’aquesta narrati- va enfonsa les seves arrels. És emblemàtic, en aquest sentit, el conte «Ésser d’un segle». Comença amb la pregunta «Qui no és d’aquest segle?», i es conclou amb un seguit d’interroga- cions que la neguen de manera peremptòria («Ser d’un segle o d’un altre, què vol dir? Que potser vol dir alguna cosa?»). Al mig, un record, gai- rebé una postal que, tot endinsant-nos en un passat empíric, ens convida a posar-lo en crisi en el moment d’imagi- nar-ne la continuació. Abans del final, una frase composta per un únic verb, «fantasiejo», mereix ser subratllada, ja que tornarem a trobar el mateix mot al conte «Faula», on el petit retrat de la infància passa, metafòricament, a tra- vés del vidre d’una finestra, i és descrit com si la veu narradora estigués fulle- jant un àlbum de fotos familiars. Generalment, els mecanismes que acabo de treure a la llum troben suport en les divagacions de la memòria con- tra el present, com ara a «Radio Verdad» (que em sembla tenir més que un punt de contacte amb «Fer el cim», la narració que la precedeix), «L’aeroplà de la xarranca», «Balandrin-balandran» o «Estimada Laia». És menys freqüent, en canvi, que l’especulació domini tot el relat, com ara s’esdevé a «La dreta a l’esquerra» i «Consideracions elemen- tals», que demostren que, a les lletres catalanes, encara existeix un racó on la creació narrativa es pugui contaminar amb el pensament. Tot i amb tot, em sembla que el llibre queda ben exemplificat a partir de dues narracions: «Vocació tardana» i «Dos cavalls». La primera és la confes- sió d’un desig criminal que no arriba a realitzar-se, la segona una reflexió sobre la falsa innocència de les parau- les, amb la imatge de dos cavalls que segueixen un cotxe fins a l’accident i a l’incendi final, una escena en què hi pot haver alguna reminiscència d’un quadre de Giorgio de Chirico. «La veritat —ens diu l’autor a la darrera pàgina— no depèn pas de la versem- blança». Una discreta venjança és un viatge d’anada i de tornada des del món màgic dels Mites fins a les con- fluències amb l’existencialisme. Un magnífic paradigma de tota l’obra narrativa de Jordi Sarsanedas. Francesco Ardolino Jordi Sarsanedas Una discreta venjança Edicions 62, Barcelona, 2005 107pàgs.