309 Referències, lectures Indubtablement, un dels factors que de manera més clara definei- xen el tarannà de l’arquitectura i la diferencien d’altres manifesta- cions artístiques és la seva vessant pràctica i utilitària, la coneguda utilitas, ja apuntada per Vitruvi —juntament amb la solidesa i la bellesa— com un dels conceptes bàsics que han de guiar l’arquitec- te en la seva tasca de projecció d’un nou edifici. L’alta funcionali- tat requerida pel famós arquitecte romà del segle I a.C. anava enfo- cada principalment a la necessitat que l’arquitecte tingués en compte les funcions que havia de desenvo- lupar la construcció per tal d’a- daptar el seu disseny a aquestes circumstàncies pràctiques. El conegut concepte vitruvià, rellan- çat feliçment —a l’ensems d’altres nocions del seu tractat— a la Ità- lia del segle XV, va inspirar moltes generacions d’arquitectes que, seguint l’exemple del teòric romà, van concebre edificis en els quals la funcionalitat es manifestava, més enllà dels usos concrets pels quals havien estat construïts, a partir d’uns espais adaptables a vicissituds i usos de naturalesa molt diversa. L’actual Palau del Parlament de Catalunya és un cas ben paradig- màtic d’aquesta màxima, puix que pocs edificis a casa nostra han estat sotmesos en el seu interior a funcions tan variades i tan dissem- blants entre si com la d’arsenal, palau reial, seu museística i seu parlamentària. Justament, és la descripció d’aquesta extraordinà- ria polivalència, l’admirable versa- tilitat que ha mostrat la construcció en els seus espais interns, l’objectiu principal de la publicació que ens ocupa. Coordi- nats per Joan Sureda, un bon gra- pat d’especialistes del món de l’art —Juan Miguel Muñoz, Rosa Maria Subirana, Joan-Ramon Triadó, Eva March, Adela Laborda i Immaculada Socias—, de la his- tòria de les institucions polítiques —Pere Freixas, Josep Fontana, Pere Anguera, Borja de Riquer i Jaume Barrull—, i de l’arquitectu- ra —Josep M. Casanovas, Fran- cesc Xavier Duch i Josep Maria Montaner—, repassen la particu- lar biografia de l’edifici, seguint un estricte ordre cronològic en el qual s’alternen les notícies històri- ques que reconstrueixen la vida de la institució parlamentària amb l’aportació de les dades relatives a la construcció de la Ciutadella i les posteriors transformacions sofertes en adaptació a les múlti- ples finalitats a les quals ha estat destinada l’edificació. És aquest, per tant, un important treball col·lectiu que conforma una completa història de la institució i de les seves seus representatives, anteriors a l’actual i pioneres del present esperit parlamentari. Efec- tivament, tal com s’ocupen de recordar-nos Joan Sureda i Pere Freixes en els capítols inicials, els primers escenaris de les sessions de les corts celebrades a Catalunya, instituïdes en el segle XIII i que precediren les modernes sessions parlamentàries, foren grans espais que, concebuts inicialment amb altres finalitats —bona mostra de l’alta funcionalitat que, segons argumentàvem fa un moment, pro- jecten els edificis ben dissenyats—, acolliren freqüentment les assem- blees del rei i dels representants dels tres estaments. Àmbits civils com el Saló del Tinell, o religiosos com l’església de Sant Miquel de Montblanc o el convent de francis- cans de Barcelona, foren testimo- nis d’aquestes primeres reunions que prefiguraren l’actual esperit parlamentari, un esperit que fa reflexionar Josep Fontana sobre l’existència a Catalunya d’un siste- ma polític representatiu, generat a partir d’una llarga tradició pactis- ta, en el qual el cos de lleis aprovat per les corts —les constitucions— s’erigeix en el símbol. Fragments JOAN SUREDA (edició a cura de): El Palau del Parlament. Parlament de Catalunya- Lunwerg Editores, Barcelona 2005, 288 pàgines.