RLM, xxxii (2020), pp. 73-97, ISSN: 1130-3611 | e-ISSN: 2660-4574 Versus leonini, lleonisme, léonime: la rima de dues síl·labes en la teoria poètica trobadoresca, amb els seus contraparts llatí i francès Rosanna Cantavella cantave@uv.es Universitat de València L’estudi de la rima a la poesia medieval, que va forir al segle xix, es va fer esporàdic al xx, segle que va abandonar la rima en la seua pròpia producció poètica. Però més recentment hi ha hagut un ressorgiment d’estudis sobre aquest tema, especialment sobre les combinacions de rimes dins i entre estrofes, o xarxes de rimes, per utilitzar el terme de Dominique Billy. Les obres de Billy destaquen en aquest camp, com també les de Jordi Parramon per a l’àrea catalana. Gràcies a aquests es- tudiosos entre d’altres, ara sabem molt més sobre el que es valorava en rimes medievals, especialment sobre rimes en combinació 1 . Però encara queda molt per a fer-nos ben conscients d’aquests fenòmens, i queden per explicar altres tipus de rima, no combinatoris, considerats igualment dignes d’elogi especial a l’època medieval. Ací tractaré un d’aquests: el lleonisme o lleonismitat. 1 Vid., per exemple, alguns treballs de Dominique Billy: «La Nomenclature des rimes», Poétique, 57 (1984), pp. 64-75; L’Architecture lyrique médiévale: analyse métrique et modéli- sation des structures interstrophiques dans la poésie lyrique des troubadours et des trouvè- res, Montpellier, Association Internationale d’Études Occitanes, 1989; «La Versifcation des troubadours: Un art du langage», Europe, 86 (2008), pp. 59-75; «L’Art des réseaux chez les néo-troubadours aux xiv-xv siècles», Revue des Langues Romanes, 107 (2003), pp. 1-40; «Re- marques inédites sur les stramps catalans», en Études de langue et de littérature médiévales ofertes à Peter T. Ricketts à l’occasion de son 70ème anniversaire, Turnhout, Brepols, 2005, pp. 531-543. Vid. també Jordi Parramon, Repertori mètric de la poesia catalana medieval, Barcelona, Curial-PAM, 1993, i «Consideracions sobre l’assonància», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol. 18 (=Miscel·lània Joan Bastardas, 1), Barcelona, PAM, 1989, pp. 129-138. Són encara útils Daniel Poirion, «La Technique du vers et le rythme de la parole poé- tique», al seu Le Poète et le prince: L’évolution du lyrisme courtois de Guillaume de Machaut à Charles d’Orléans, Paris, PUF, 1965, pp. 427-455, i Karl Bartsch, «Die Reimkunst der Trou- badour», Jahrbuch für Romanische und Englische Literatur, 1 (1859), pp. 171-197. També s’hi han realitzat alguns treballs digitals interessants en llengües oxítones, com mostra aquest informe: Lino Leonardi, «Pour une Grammaire de la rime, ou L’évolution d’un ‘homophonaire’ automatique», en Métriques du Moyen Age et de la Renaissance: Actes du colloque internatio- nal du Centre d’études métriques 1996, Paris, L’Harmattan, 1999, pp. 317-329. No puc entrar en els estudis de rima en llengües paroxítones, però tampoc no em resistisc a citar el magnífc model digital de Remetca, l’inventari de testimonis de rima en la poesia castellana, codifcats en TEI-XML: <http://proyectoremetca.weebly.com/index.html> [consulta: 15/05/2020].