EL PATRIMONI INDUSTRIAL DE SAGUNT: UN FACTOR POSSIBLE DE DESENVOLUAMENT TERRITORIAL Pau Rausell Köster Salvador Carrasco Arroyo Unitat d’Investigació en Economia Aplicada a la Cultura Departament d’Economia Aplicada Universitat de València Patrimoni, i revalorització. Unes consideracions des de l’economia. En principi i des de l’anàlisi econòmica, el valor dels bens patrimonials convencionals depenen a) de la seua singularitat b) del valor dels atributs artístics atorgats a eixe bé patrimonial, c) del seu grau de conservació d) de la seua antiguitat. Tots quatre aspectes tenen a veure amb l’escassesa ja que estem parlant de bens irrepetibles, irreformables i per tant amb una oferta limitada. De tots aquestos elements podríem dir que sols el grau de conservació i l’antiguitat resulten relativament objectivables. És raonable pensar que de dos pont romans, de les mateixes característiques artístiques tindrà més valor aquell que mostre millor estat de conservació. De la mateixa manera que dos palaus, amb la mateixa consideració artística resultarà més apreciat aquell del Segle XIV front al del Segle XIX. La incorporació del temps en el valor econòmic es tradueix en que quan més antic és un bé patrimonial més improbable serà trobar altres bens similars (per tant incrementar l’oferta de bens substitutius). En general, per al cas del patrimoni industrial podem dir que el origen del seu valor, en termes comparatius front a altres bens patrimonials, no pot fonamentar-se en aquestos dos elements objectivables ja que el seu bon estat de conservació queda compensat precisament per la seva escassa història (en termes temporals). Però els altres dos elements (singularitat i atributs artístics) resulten clarament d’un procés de construcció social no objectivable i que té a veure amb el discurs que envolta al bé patrimonial. Si pensem que la caracterització de l’art ha descansat, especialment a partir del Renaixement, en la creativitat, l’originalitat i el trencament dels motlles, és evident que la revalorització del patrimoni industrial té més a veure amb la seua singularitat que amb els atributs artístics ja que precisament la estètica industrial emfatitza la standarització, la serialització tant en els bens produïts com en els bens (edificis i utillatge) necessaris per a la seua producció. Donada aquesta aparent feblesa de les “deixalles” industrials front als “dignes” bens patrimonials convencionals, les primeres experiències de recuperació museísitica del patrimoni industrial