John London Goldsmith: Joan Brossa, Prosa completa i textos esparsos Ressenyes 119 Ja sabem que Brossa es definia sempre com a poeta –encara que la seva obra fos tea- tral o visual–; però, existeix un Brossa prosista? S’ha de dir des de l’inici que aquest llibre presenta una gran varietat de textos, la majoria ja publicats en altres llocs: crea- ció literària, homenatges a amics i artistes, cartes públiques, comentaris sobre la cul- tura catalana, respostes a enquestes periodístiques. Tot seguint la cronologia del volum, es podrien llegir segons el criteri d’una de les justificacions pròpies de l’autor que hi apareixen de tant en tant: «Compromesa amb el nostre temps, la meva obra té la seva coherència que pot trobar ressò en qui s’hi interessi» (p. 384). Nogensmenys, la varietat temàtica no és tan impressionant com la irregularitat genèrica desenvolupada dins la categoria de prosa. Els pseudooracles de l’època de Dau al Set fan servir un estil bíblic. En un text com «Nimfa arborescent» (del 1945), dos paràgrafs (amb canvis desconcertadors de temps verbals) envolten un breu dià- leg entre Ell i Ella. Del final de la mateixa dècada, Carnaval escampat o la invasió desfeta constitueix una mena de guió teatral, amb tocs cinematogràfics; els colors de la cortina –groga, vermella, verda, negra– hi construeixen un important joc visual. També trobem els guions de les pel·lícules Foc al càntir i Gart (els dos del 1948), a més de textos com Eureka (del 1987) que es compon d’un concert, amb una coreo- grafia i la projecció d’un film. Puix que Brossa no tenia cap ambició d’ésser analista –«jo no acostumo a dis- fressar-me de crític de cap mena» (p. 617)–, els seus escrits sobre altres autors i artistes no contenen interpretacions reveladores sobre la literatura o l’art. Es tracta, més aviat, de proses circumstancials, de pròlegs de llibres, articles de catàlegs o reaccions a la mort d’una persona coneguda: allò que el poeta anglès Philip Larkin va anomenar Required Writing (escriptura exigida), sense la perspicàcia realista d’aquest. Brossa no s’acosta, per tant, a T. S. Eliot quan escriu sobre altres poetes, ni tampoc a Apollinaire quan escriu sobre la pintura. Brossa tendeix a suggerir, d’una manera críptica, sense la lògica exegètica, en lloc d’aclarir: així, Salvat- Papasseit «fa la ronda nocturna amb l’esperit a llevant» (p. 227), Foix ha intentat «expressar-se a través d’una poesia total» (p. 455), Miró «ha sabut escoltar com ningú la sang de la llum» (p. 537-538), Picasso és «el gran caçador de primaveres» (p. 262) i a Alfons Borrell «de la pluja li interessa la gota» (p. 434). Si, segons una frase brossiana clau del 1946, «el secret consisteix, només, a saber mirar» (p. 90), hem de «saber mirar» l’art en qüestió i també els comentaris de Brossa. En són dues Joan BROSSA Prosa completa i textos esparsos A cura de Glòria Bordons. Barcelona: RBA-La Magrana («Les ales esteses» 338), 2013 brought to you by CORE View metadata, citation and similar papers at core.ac.uk provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert